PINZELLADES - L’ASFALT

Els carrers encara eren de terra, l’asfalt no havia arribat.

Eixe asfalt que va acabar amb una de les festes

que a mi més m’agradaven: les fogueres de Sant Antoni.

En cada carrer hi havien varies fogueres.

Es cremaven trastos vells i l’arbre de Nadal.

Uns dies abans, als xiquets ens agradava  anar
a la muntanya per agafar  un poc de llenya
i cremar-la en la foguera.

També agafàvem petorret i escoltàvem  el soroll que feia quan es cremava.

Després, quan ja estaven quasi amb les brases,  els xicons i xicones 

anaven per tot el poble, botant-les.

A dia d’avui només es fa una foguera en tot el poble.

Cada any li toca a un carrer.

Quan va vindre l’asfalt va ser una revolució

Ja no es feien basses quan plovia, ni fang.

Pero  a l’estiu el sol es reflectia com un espill

i feia pujar la temperatura.

I el més trist de tot: ja no es farien fogueres.

La vida en el poble va canviar des del mateix moment

en que es van asfaltar els carrers.

PINZELLADES

Reprenc aquest bloc  i amb aquest títol aniré contant records i vivències. Ací va la primera pinzellada 

LES SABATES

Quan era menuda m’agradava que les sabates feren soroll.

Quan  anava a Gandia amb la meua germana a comprar-me les sabates li deia:

“vull que facen roïdo”; fins i tot les sandàlies de la Primera Comunió feien “roïdo”.

Tenien la sola dura, com a mi m’agradava, 

i quan xafava les pedretes del carrer

feien “cra, cra”

I a mi m’agradava.

Quan vaig prendre la comunió, tenia 6 anys.

Era la més menuda de tots i el rector, en el llibre de records,

em va fer una dedicatòria: “para el angelito mas angelito de la primera comunión”.

Era tan menuda que quasi no arribava a la pila baptismal.

Anava de mongeta, tot i que jo no volia;

jo volia anar d’estovada, com les meues germanes,

jo no sé perquè havia d’anar de mongeta.

Eixe any era la moda: la meitat de les xiquetes anàvem de mongetes.

Menys mal que les sandàlies feien roïdo.